L’altre dia vaig veure un post que descrivia exactament com funciono. No en un 100%, sinó en un 500%.
Hi havia diverses imatges amb frases que em descrivien gairebé al complet.
Per exemple: “no hi ha silenci al meu cap”, “ser autista + TDAH no és pensar molt, és no poder apagar la ment mai”, “la meva part TDAH és com tenir 20 pestanyes obertes alhora, i la meva part autista analitza cadascuna d’aquestes pestanyes en profunditat”, “és caos i ordre mental al mateix temps, constantment”, “intento deixar de pensar, però la meva ment no s’apaga”, “no pensar en res no ha estat mai una experiència humana per a mi”.
I és exactament això. Moltes vegades, quan es parla de TDAH o d’autisme, es fa de manera separada, com si fossin dos funcionaments diferents que simplement conviuen. Però quan ets autista + TDAH, no només son dos condicions que conviuen. És un perfil completament diferent del de ser autista “només” o TDAH “només”.
La sensació és viure dins d’un sistema intern que no para mai, que s’activa sol i que, a més, s’analitza a si mateix constantment.
El TDAH no és hiperactivitat. En el meu cas, és un excés d’atenció. Et venen tantes idees al mateix temps que és impossible sostenir-les totes. No és que no hi presti atenció, és que n’hi ha massa alhora.
Idees, records, tasques, preocupacions, plans futurs, escenes passades, possibles errors, coses que hauria de fer, coses que no voldria oblidar, coses que encara no han passat però que ja estic anticipant. No és una línia de pensament ordenada. És una multiplicitat simultània.
I aquí entra la part autista. No deixa aquestes idees simplement com a soroll de fons. Les analitza. Les repassa. Les qüestiona. Es pregunta per què ha aparegut aquell pensament, quina lògica té, si és coherent, si és la millor opció, si hi ha una manera més eficient o menys perjudicial de fer les coses.
No només hi ha moltes pestanyes obertes. Cada una d’elles es converteix en un procés d’anàlisi.
Per això, des de fora, pot semblar que "pense molt". Però no és això. Pensar molt no descriu bé el que passa. Això és un sistema que genera pensament, el multiplica, el revisa i el torna a generar en bucle.
No és falta de control. No és falta de voluntat. I tampoc és una elecció.
Moltes vegades, el que voldria és just el contrari: parar. Notar silenci. Tenir una pausa real. Encara que siguin deu minuts al dia. Però “no pensar en res” no ha estat mai una experiència natural per a mi. La meva ment no corre només. Es ramifica, es repeteix i s’autoanalitza sense pausa.
Això té conseqüències reals.
Pot arribar a esgotar física i mentalment. Pot fer que, encara que el cos estigui cansat, el cap continuï actiu. Més d’una i de dues nits he intentat dormir i el meu cervell ha decidit que aquell era el millor moment per pensar en absolutament tot.
I arriba un punt en què no és només cansament.
És enyorar una cosa que no tinc: el descans mental. La pausa real. El silenci intern.
Hi ha moments en què el que desitjo no és morir. Si fos això, ho diria i ho treballaria amb una psicòloga. El que desitjo és deixar de sentir-me així, encara que sigui una estona. Deixar de no poder parar.
Però aquest estat no s’apaga fàcilment.
Perquè no és només caos. Tampoc és només ordre. És caos i ordre alhora, constantment.
És tenir moltes coses obertes i, al mateix temps, la necessitat de revisar-les totes. És voler avançar i alhora necessitar entendre-ho tot. És intentar descansar i notar que el sistema continua funcionant igual.
Per això, quan vaig veure aquell post, no vaig sentir només identificació. Vaig sentir alleujament. Perquè posar paraules a això no ho soluciona, però sí que ajuda a entendre que no és una exageració ni una mala gestió personal. És una manera concreta de funcionar.
Sent autista i TDAH, aquesta manera de funcionar pot ser tan intensa que, des de fora, costa molt imaginar-la. Però des de dins és molt real.
No és que no vulgui parar.És que el sistema no té un botó de pausa funcional.