Qui Soc
Sóc la Neus Planelles: autista i amb TDAH de diagnòstic tardà. Al cap d’uns mesos, vaig començar el meu camí com a activista a les xarxes socials, i avui m’atreveixo a obrir aquest espai on, de manera ordenada, podré anar pujant molta més informació.
Comparteixo aquest regal tan valuós, basat en les meves experiències, perquè és allò que a mi m’hauria agradat saber i trobar quan em van diagnosticar, creat per a totes les persones que s’actualment s’estan diagnosticant i també per a tots els professionals que treballen amb persones autistes i neurodivergents en general.
Fotografia: Neus Planelles Bort amb Temple Grandin.
Realitzada el 9 de juny de 2025 al Palau de Congressos de Torremolinos (Málaga).
© 2025 Neus Planelles Bort. Tots els drets reservats.
El meu cervell no és un error; és un idioma propi.
La meva forma de veure el món és un superpoder, tot i que a vegades pese.
Abans del diagnòstic
Quan funciones diferent... i no ho saps fins als trenta
Vaig nàixer un 22 d’octubre de fa trenta i pico d’anys, com una altra noia qualsevol. Quan tenia vora l’any d’edat, a cada soroll, plorava. Aleshores ningú, ni tampoc jo, sabíem perquè. Ma mare va concloure que era falta de costum d’estar en un ambient rural o en un d’urbà.
Fa uns quatre anys em van comunicar el diagnòstic d’autisme i, aleshores, mirant vídeos de perfils adults i femenins en primera persona, vaig començar a desvetllar aquest i altres misteris, preguntes i dubtes que no m’havia plantejat que existien fins que em van diagnosticar.
L’any 2022 vaig començar amb el meu compte de divulgació i, tenia tant hiperfocalitzat l’autisme, que fins i tot l’any 2023 vaig començar a notar en mi signes i símptomes que se n’eixien de l’explicació del TEA als manuals que usen els professionals per a diagnosticar (DSM-5 i CIE-11).
Insistint-li diverses vegades i de diverses maneres a la que, en aquells temps, era la meua psicòloga, a principis de l’any 2024 em va comentar que em faria proves per descartar les meues sospites, però per sorpresa i contradicció meua, el resultat de les proves va indicar que també tinc TDAH, tant físic com mental.
Després del diagnòstic
Actualment sóc part de la junta organitzativa d’una associació de les Terres de l’Ebre que lluita pels drets de les persones neurodivergents i, concretament, autistes de totes les edats: infants, joves o adults.
Tinc alguns atributs gràcies a aquestes neurodivergències que formen part de mi, dels quals em sento orgullosa i, cada cop que puc, els practique. Però que no us enganyin: encara que no sigues un grau 3 de dependència, igualment pateixes. Pateixes des de bullying a l’escola, institut i FP o la universitat, mobbing a la feina... fins a capacitisme, llum de gas, menyspreu per part del teu voltant més proper, i intents de suïcidi. Jo, en concret, en duc tres.
I no ho dic per espantar ni per donar llàstima, sinó per intentar conscienciar el lector que no veja només les dificultats que té una persona que és totalment o gairebé totalment dependent.
De fet, la majoria de persones neurodivergents són grau I o grau II, i les seues veus estan silenciades per més que criden. I la Generalitat de Catalunya, amb el nou pla TEA 2025, les vol silenciar encara més. Hem de cridar i reivindicar-nos ben fort perquè se’ns escolte.
Jo sóc Neus, sóc autista, dispraxica, TDAH, grisexual i bisexual.
De les orientacions sexuals, com que no existeix un “diagnòstic” com a tal per a detectar-les, com ara sí que existeix per a les neurodivergències, tinc moments en què em trobe en una situació similar a la síndrome de l’impostor, o m’autosabotege perquè no em crec del tot que, a altres parts de mi, els costara tant acceptar el meu canvi d’identitat sexual.
Però he decidit deixar de pensar el que volen acceptar o no les meues altres parts i deixar-me fluir pel que em ve de gust a cada moment.
Una mica més de mi
Parlo en veu de molts infants, joves i adults neurodivergents que, com jo, han patit i pateixen per no saber el seu diagnòstic a temps o, fins i tot sabent-lo, per topar-se amb professors i professionals que no saben com atendre’ls. Molts acaben expulsats de l’escola, l’institut o la universitat, especialment quan arriben a etapes com la Formació Professional.
En el meu cas, des de ben menuda vaig viure insults i burles dels companys, mentre els professors intentaven controlar-ho sense gaire èxit. Sovint em castigaven sense pati, no perquè no volgués fer els deures, sinó perquè la meua atenció se n’anava darrere d’un pòster, d’un detall de la classe o simplement perquè em sentia desbordada.
Tot i això, també hi va haver alguna llum. Recorde especialment l’Encarna, als últims cursos de primària i potser a primer d’ESO. Ella em va donar un recurs senzill però molt útil: si em perdia als dictats, podia posar una ratlla i continuar; així evitava parlar i desconcentrar-me del tot.
També feia de “soldat de la classe”, ajudant-me a començar els deures amb menys distraccions. Gràcies a això, encara que no aconseguia acabar totes les tasques, vaig poder sentir que podia arrencar amb més seguretat.
A la secundària, les burles van continuar, i a la FP vaig viure més del mateix: companys que m’amagaven material, que es reien del meu estrabisme, que em feien sentir com “l’atracció de la classe”. A l’etapa adulta, ja amb més consciència del meu diagnòstic, la incomprensió no sempre venia dels companys, sinó fins i tot d’alguns professors. Em repetien una vegada i una altra que no era apta per a determinats estudis o professions, que no ho aconseguiria mai, que “no era prou”.
Tot i així, també hi havia excepcions. Recorde amb molt d’afecte Elisa, la meua professora d’anglès a FP de Comerç Internacional. Les seues classes eren les úniques que realment m’agradaven. Era amable i empàtica, diferent de la majoria del professorat, i connectava amb mi d’una manera que em feia sentir capaç. Quan vaig deixar d’estudiar aquell FP, vaig notar molt la seua absència.
Més tard, ja als estudis de TCAI (entre 2021 i 2023), vaig trobar per fi una professora que em va fer sentir acompanyada i respectada de veritat: la Cinta. Amb ella vaig poder fer servir els objectes sensorials que necessitava, inclosos els cancel•ladors de soroll per als exàmens. Si tenia una crisi i havia de sortir de classe, venia a seure amb mi quan podia, no per jutjar-me, sinó per estar al meu costat i evitar que em fes mal. Era empàtica, propera, i em tractava com una persona, no com un problema.
Va ser la primera en molt de temps que em va entendre de debò, i això va marcar una diferència enorme en el meu camí.
El més dolorós, però, era aquesta sensació: que per molt d’esforç que hi posava, per a alguns professors mai era suficient. I això em va portar a moments de crisi molt forts, fins i tot a tocar fons.
Amb el temps, i gràcies a trobar suport en associacions i persones que sí van creure en mi, he pogut avançar i continuar lluitant. Però no puc callar: la diferència no és nostra, sinó que ve de la manera en què se’ns tracta.
El perquè d’aquest web
La vocació sanitària i el xoc de la meua condició amb alguns professors
Vaig començar a publicar a Instagram arran d’una experiència molt concreta.
Als 30 anys vaig decidir estudiar auxiliar d’infermeria. No era una decisió improvisada: era el meu interès principal des de feia anys i hi vaig entrar amb molta il·lusió.
El tercer dia de classe, després d’una sessió normal, una professora em va fer quedar al final. Només pel fet d’haver observat alguna estereotípia meua a l’aula, em va dir que potser aquells estudis no eren adequats per a mi, que algú m’hauria d’orientar cap a una altra cosa i que les infermeres no podrien anar darrere meu.
Aquell dia vaig entendre per primera vegada que, abans d’avaluar el que sabia fer, ja s’estava jutjant el que jo era.
La situació no va quedar allí.
Als exàmens pràctics, qualsevol error es convertia en un “t’ho done per impossible”. No era una correcció acadèmica; era una sentència anticipada.
Mesos després, amb una altra professora, vaig viure un episodi encara més clar. Després d’hores fent el treball final en un aula plena de soroll i estímuls, ja estava sobrecarregada sensorialment. Quan em van avisar per repetir una prova de glucèmia vaig demanar poder fer-la més a poc a poc per assegurar-me de fer-la bé.
Enmig de la prova, la professora va començar a cridar-me que així no podria treballar mai en un hospital, que allí es necessiten resultats immediats.
El resultat no va ser un aprenentatge, sinó un col·lapse. Vaig entrar en meltdown: plor, autolesió a la mà i dies sencers dubtant de totes les meues capacitats. Encara avui, quan passe prop de l’institut, el cos reacciona amb ansietat com si tornara a estar allí.
L’aprenentatge
Amb el temps vaig entendre una cosa important:
no havia fracassat per falta d’interès ni d’esforç, sinó perquè ningú interpretava correctament què m’estava passant. El problema no era la medicina, ni les pràctiques, ni la responsabilitat; era la incomprensió davant una manera diferent de processar l’entorn, els estímuls i el temps.
Per això existeix aquesta web.
Vaig començar a explicar-ho a Instagram perquè moltes persones —estudiants, famílies i també professionals— puguen identificar situacions semblants abans que es convertisquen en abandonaments, ansietat o sentiment d’incapacitat.
No es tracta de buscar culpables, sinó d’entendre què passa quan una persona neurodivergent és avaluada només amb criteris pensats per a qui no ho és.
Si aquest projecte serveix perquè algú entenga millor un alumne, un fill o a si mateix, ja té sentit haver-lo creat.
Jo em pregunte...
Curiositats que em pregunte. Te les preguntes tu també?
D’on ve l’expressió castellana “eso es la leche”?
Ve de quan la llet era símbol de vida i energia. Amb el temps, al parlar popular, va començar a usar-se per dir que alguna cosa és molt forta, sorprenent o fora del normal. Hui en dia, si algú diu “¡esto es la leche!”, sol voler dir que és genial o impressionant (encara que depén del to pot ser també una queixa).
I la dita “ser curt de gambals”?
Gràcies a la IA, ara ho puc respondre: Ve del mot “gambal”, que antigament volia dir cama o cama grossa. Dir que algú és “curt de gambals” volia dir literalment que té les cames curtes, però amb el temps va passar a usar-se figuradament per a referir-se a una persona de poques llums o poc espavilada. És una manera col•loquial de dir que a algú “li falta una mica de recorregut mental”.
D’on prové l’expressió “estar a la lluna de València”?
L’explicació és aquesta: Ve de l’època en què València estava emmurallada i les portes de la ciutat es tancaven al caure la nit. Qui arribava tard es quedava fora, “a la lluna”, dormint a l’exterior. Amb el temps, l’expressió va passar a voler dir que algú està despistat o viu al seu món, com si s’haguera quedat “fora” de la realitat.
L’element més dur de la història no és el diamant, és el nitrur de bor, o almenys aquest és més dur que el diamant.
D'on ve la expressió "ser un moniato"?
L’expressió ve del fet que el moniato (o batata) és una arrel tosca, irregular i un poc lletja, encara que sigui dolça per dins. Al parlar popular, es va començar a usar per dir que algú és maldestre, poc espavilat o una mica babau, comparant-lo amb aquesta forma estranya del tubercle. En resum, dir-li “moniato” a algú és una manera col•loquial i suau de dir-li poca-gràcia o curt d’enteniment.
I "quedar-se més llarg que ample/quedar-se tan ample"?
Ve del sentit físic d’“ample”: quan algú es relaxa o se sent alleujat, obre el pit i “s’eixampla”. Amb el temps, la idea d’eixamplar-se va passar a significar quedar-se tranquil o descansat després de fer o dir alguna cosa. D’aquí també naix la versió moderna “quedar-se tan ample”.
Quina és la frase feta en català equivalent a “no te acostarássin saber una cosa más” en castellà?
En català es diu “Cada dia s’aprèn una cosa nova”, un refrany tradicional que expressa que sempre hi ha alguna cosa nova per descobrir o aprendre, encara que siga una curiositat petita. També se’n diu de manera més col•loquial “Mai te’n vas a dormir sense aprendre res de nou”, i totes dues formes recorden que la vida ens ensenya constantment.
S’anomena així perquè, tot i semblar un teixit, no s’elabora trenant fils com els teixits tradicionals, sinó que s’uneixen fibres directament mitjançant calor, pressió o adhesius. Per això es diu “no teixit”: té l’aspecte d’un teixit, però sense estar realment teixit. És molt utilitzat en productes mèdics, higiènics o de neteja per la seua resistència i transpirabilitat.
Frases i paraules neurodivines, creades pel meu cervell
“Això no és una mica de feina, però no tanta” → en compte de dir “Això és una mica de feina, però no tanta”
Inventar-me la metàfora “al pic de la muntanya” → per a referir-me a un text que està molt amunt de la conversa.
Escriure “no només no” → en compte de “no només (...), sinó que també...”.
Raconet d'humor autista
Fins la setmana passada, quan veia la paraula "cotilleria", m'imaginava un lloc on et podies assabentar de totes les xafarderies.