El meu cervell és com un hàmster: un expert a donar voltes dins la roda, sobretot amb aquelles situacions socials subtils i aparentment sense importància per a la majoria de persones neurotípiques.

Ahir, cap a les dues del migdia, vaig mirar l’hora al mòbil mentre buscava les últimes coses abans d’anar a euna oferta de dos per un en brioixeria, i jo, analitzant aquella crida just a l’hora de dinar, vaig dir, mig per a mi: “això és tentar el personal”.

Ella es va posar a riure molt, i jo, més de dotze hores després, encara estic pensant què exactament li va fer tanta gràcia.

No ho vaig dir amb cap doble sentit ni volia fer cap broma; simplement em va semblar una observació lògica. Però sembla que, per a algunes persones, aquest tipus de frases sonen divertides o inesperades.

Mentrestant, el meu hàmster interior continua corrent dins la roda, intentant trobar la lògica social que se m’escapa.

Potser això també forma part de la manera neurodivergent d’analitzar el món: buscar patrons, voler entendre les reaccions i no donar mai per òbvia una situació que, per a d’altres, passa del tot inadvertida.